Els dos últims partits han estat uns partits d’una altra dimensió pel que fa a mi. Estava lesionat ja que em vaig trencar un dit de la mà dreta. I els dos partits van acabar amb una derrota per molt poc. I quan el teu equip va perdent per tan poc, et venen unes ganes increïbles d’intervenir. Però no pot ser, però no perquè no vulguis, sinó perquè no pots. I t’has de quedar a la banqueta sí o sí. I fa tanta ràbia què et venen ganes de no mirar. Quan el metge em va explicar que estaria tres setmanes de baixa, vaig sentir que el món se’m feia a miques (o almenys el meu món del futbol). M’havia de saltar els partits contra el Sant Miquel i el Dolors Monserdà- Santapau, uns partits molt importants.
Primer parlem del partit del Sant Miquel: ells van començar molt forts i concentrats i ràpidament van inaugurar el marcador. Mentrestant, jo a la banqueta, em desfeia. Vaig pensar: “Tant de bo no vagi pitjor”. I va ser al revés. En un contracop en Joan va empatar. I què bé que em vaig sentir. Em sentia tranquil. El “míster”, en Roger, ens va dir que un empat ja era bo. Però, quant estava amb aquestes il·lusions, el Sant Miquel es va tornar a avançar. Decepció total. Aviat el partit va arribar a la mitja part i vaig anar a jugar una estona a la pista per passar-ho bé i treure’m de sobre les preocupacions. No sé si el Roger els va motivar molt bé, però el cas és que a la represa van sortir molt concentrats i ràpidament van igualar el marcador. I com que els nostres jugaven tan bé, pensava que la cosa anava cap a millor. Però el Sant Miquel jugava de forma bastant bruta i contundent, i cada cop es notava que els jugadors del Bogatell estaven molt cansats. En canvi, ells, com que tenien molta banqueta, no es cansaven tant. Aleshores van començar a posar-se les coses preocupants: el Marc es va marejar, al Joan li feia mal la cama, i al Cèlim tres quarts del mateix. Com he dit abans, teníem poca banqueta, i van haver de jugar els últims minuts plorant. I jo, a la banqueta amb el dit trencat sense poder intervenir, com un simple espectador. En els últims cinc minuts, el Sant Miquel va fer dos gols, i crec que si hi hagués hagut més minuts, n’haurien caigut més. I és que els meus companys no podien més. Estaven destrossats. Quan el matx va acabar, vaig anar a felicitar els rivals, tot i que van jugar bastant brut i des de la seva banqueta increpaven molt al nostre equip. Vaig veure com el Roger estava parlant amb l’entrenador local. Vaig escoltar la conversa de ben a prop i des del primer moment l’entrenador del Sant Miquel no em va caure bé. Aquest va ser el primer partit en què jo era baixa, i que havia de veure el partit des de la banqueta, però no era pas l’últim.
L’altre partit va ser contra el Dolors Monserdà- Santapau, un bon equip, educat i dels pocs rivals que juguen a futbol sala amb estil i cervell. La pista d’aquesta escola és molt maca i mentre donaven les instruccions prèvies vaig aprofitar per uns xuts i regats. Sabia que el partit seria igualat i tindria pocs gols, però que no tindria tant poder físic com al partit del Sant Miquel, sinó que seria un partit amb moviments tècnics, com érem els dos equips. Als pocs minuts del xiulet inicial, el Dolors Monserdà- Santapau va inaugurar el marcador amb un segon pal. Sabia que tard o d’hora empataríem, i així va ser. En Joan (que últimament porta una bona ratxa golejadora), en un contraatac i una vaselina preciosa, va posar les taules al partit. El vaig celebrar amb entusiasme, d’aquesta manera potser ens posaríem més dins del partit, i potser ens aniríem amb els dos punts a la butxaca. El partit va ser bonic i igualat, i es va notar d’una hora lluny que el Dolors Monserdà- Santapau feia un molt bon futbol sala, i per això costava de creure que anessin quarts a la classificació. Ja faltaven pocs minuts i semblava que els dos equips es repartirien els punts, quan l’equip local va fer el gol de la victòria: un contraatac que va finalitzar amb un magnífic segon pal, com han estat tots els gols del Dolors Monserdà- Santapau. Em sentia molt decebut: el SIL es distanciava a cinc punts de nosaltres, i això vol dir que hauríem de lluitar pel segon lloc. Tal com sona: pel segon lloc. A les primeres fases, al Bogatell mai ens anava com desitjàvem, però les segones fases sempre anaven rodones. Em va semblar fatal: que el nostre equip, que l’any passat havia arribat a la Final de Barcelona, i que havia perdut als penals contra l’invencible Betània – Pàtmos, quedés segon a la segona fase (o pitjor, ja ho veurem), i d’aquesta manera, és molt trist. I així és com estava, trist i decebut. Aquests partits sempre els recordaré, tant diferents de la resta de partits: només podia mirar, i no podia intervenir ni res.
Escola Sant Miquel i Dolors Monserdà- Santapau , Barcelona -23 i 30-4-2011
Daniel Dueñas, jugador de l’Escola Bogatell, equip subcampió de la categoria Benjamins de Barcelona (temporada 2009-2010).
